Trenta no són res o tota una vida, Orquestra Simfònica de les Balears "Ciutat de Palma"

 

ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BALEARS “CIUTAT DE PALMA”

1989-2019, 30 aniversari

 

Trenta anys. Quina història complicada! Si és no és la mateixa orquestra, si té no té trenta o setanta o prop fer-hi cinquanta anys. Perquè si l’Orquestra Simfònica és la que va començar amb la direcció del coreà Eaktay Ahn, no té trenta sinó setanta tres anys. Però si és l’Orquestra Simfònica provinent de la Ciutat de Palma, tendria ara quaranta set anys. Ambdues xifres grans, molts grans. Però més gran és la celebració actual. Per què?

Doncs perquè fa trenta anys que tenim una orquestra simfònica professional. És a dir, de bon de veres. Trenta anys. Que es diuen aviat, malgrat tot. Malgrat una història en què l’interès ferm de tants esperits culturalment inquiets que no podem tampoc deixar que passin a l’oblit, aconseguiren l’alè que va permetre que ara fa trenta anys es conformés una formació orquestral simfònica aquí, a Palma, amb voluntat d’esser balear. L’Orquestra Simfònica de Balears “Ciutat de Palma” neix l’any 1989 amb la institució de la Fundació de les Balears per a la Música en què participen les tres institucions político-culturals necessàries per a que l’Orquestra Simfònica prengués forma reglada amb perspectives de continuïtat.

Trenta anys d’ençà les institucions balears es posaren d’acord per a promoure una orquestra simfònica com déu mana. Trenta en que han passat coses, moltes bones i algunes no tant. Trenta en què gerents, directors, músics, molts de músics ‑encara que s’ha de reconèixer la gran permanència dels seus faristols fixos- han compartit amb molts de convidats -és clar que directors i solistes-, però també amb un gran públic, allò que significa una orquestra simfònica consolidada i professional.

Així, allò ràpid: el 1946 sorgeix l’Orquestra Simfònica de Mallorca, director honorari Josep Balaguer que en el concert inicial fa entrega de la batuta a qui serà el seu gran director: el coreà Eaktay Ahn. Després d’ell, Anthony Morss i Gerardo Pérez Busquier, abans d’una decadència i un any de parèntesi que, pel 1973 conduirà aquesta agrupació que funcionava gràcies al voluntariat de músics i afeccionats entregats, cap l’Orquestra Ciutat de Palma de què se’n farà càrrec Julio Ribelles, aleshores director de la banda. Tampoc aquest projecte es professionalitza, fins l’any 1988 en què es planteja la Fundació de les Balears per a la Música integrada per Govern Balear, Consell de Mallorca i Ajuntament de Palma, aportant així una estructura administrativa i econòmica que dona peu a la capacitació d’una agrupació de músics professionals i preparats.

Luis Remartínez serà el primer director de la formació, que compta amb la mà de Pere Estelrich com a gerent i un grapat de professionals que l’estableixen com cal. Com institució consolidada que serà, les persones en els càrrecs aniran canviant. També els directors: Philippe Bender agafa el testimoni el 1994, per donar-li a Salvador Brotons el 1997 en una primera estada que ambdós repetiran; Geoffrey Simon, Edmon Colomer, Josep Vicent i Pablo Mielgo des de 2014 completen la relació.

Què ha passat en aquests trenta anys es bo i mal de comptar, alhora. La vida musical d’una societat amb els seus daltabaixos fan que l’orquestra sigui un element integrat en ella: amb els seus concerts habituals de temporada a l’Auditòrium que en moments d’incertesa econòmica s’han volgut traslladar a altres escenaris (un Auditòrium que va veure néixer aquesta orquestra i que ve essent la seva gran seu);  amb la participació en unes més que consolidades temporades d’òpera en les que l’orquestra també és clau, no només a Palma sinó també a Maó; amb les cada vegades més freqüents repeticions de concerts a nous escenaris com ara Manacor; amb la participació a festivals d’estiu; amb els concerts didàctics i divulgatius; amb el treball fet amb grups de joves músics aprenents de la conjunció orquestral; amb la ja habitual trobada popular al Born de Palma. Tot això no són sinó mostres de l’arrelada que està l’orquestra a la vida cultural, i per tant, d’allò bo i millor de poder celebrar els trenta anys de l’agrupació, i sobretot de desitjar-li -de desitjar-nos, com a públic- molts més anys de vida plaent.

Aquí entren els dits plans de futur: la construcció de la nova seu -imprescindible- sembla que va donant passes; diuen que l’any que ve podrien començar-hi les obres. De moment, amb motiu del trenta aniversari també diuen que haurà un programa especial i es faran més concerts a la resta de les illes.

Doncs això a mi no em sembla prou. Per a mi, allò important de celebrar aquests trenta anys és la seva consolidació com a orquestra i la nostra com a públic: perquè gaudir d’una orquestra crec que es el millor que ens pot passar com a societat. Una orquestra significa músics, significa mestres, significa estudiants, significa oients, significa creixement, vital i emocional. Res millor que escoltar una orquestra en directe. Ara que per totes bandes ens arriba música sempre enllaunada, ara que no sabem viure sense el soroll dit música, ara més que mai és important recordar que escoltar en directe una orquestra simfònica és una experiència tal volta de les més impactants que podem gaudir.  Sigui al Born, on un pic l’any es veu clar i llampant el ressò que l’orquestra genera, sigui al seu entorn més glamurós de l’Auditòrium. Allà ens veiem?

***

Publicat a Bellver, suplement de Diario de Mallorca, el dijous 26 de setembre de 2019