Miró de tornada

Ha arribat el moment de dir adéu al Miró que ha ocupat aquests darrers mesos, com de tornada, de nou, ca seva. Un parell ‑mallorquí‑ de visites, bé s’ho mereixia. La tria, la col·locació, la ubicació fins i tot. El darrer dia no vaig voler deixar d’estar-m’hi sense tornar-hi; no sé ben bé si aquesta exposició era de veure en silenci, contemplativa com he fet altres vegades, o tal volta parlant-ne, del que veiem, com he fet aquesta.

Contemplació, meditació, aquesta exposició n’ha aconseguit molta. Se’n ha fet fins i tot meditació a la sala, junt al tríptic de blaus, perdent la por al museu com a lloc sagrat. Museu com a lloc de vida.

Pintures I, II i III, 1973

Els blaus en forma de tríptic, les impactants Pintura I, II i III (totes tres de 1973) en que el blau, la mar tal volta, qui sap si el cel, el color dels somnis... recrea tres resultats per a mi d’allò més diferents a partir de -quasi- el mateixos elements. A tríptics ens té acostumats Miró tal volta perquè el tres es important en la seva producció, tal volta perquè trobà moltes maneres de dir coses semblants, tal volta perquè ens permet esser envoltats per una mateixa sensació pictòrica. En aquesta exposició, també Oiseau dans l’espace I, II i III de 1965 en què l’ocell es desplaça en l’espai. I una sala avançada, Femme devant le soleil I, Femme devant la lune II i Femne devant l’étoile-filante III de 1974 que Català-Roca retratà en procés d’execució a Son Boter el 1973 i que mostra el treball sobredimensionat del mestre amb què el món de la dona en negre balla al voltant del sol, de l’estrella o de la lluna.

Més grans encara, les teles bessones sense títol (FPJM-53 i FPJM-54, dels anys 1974 i 1973 o anterior respectivament) que han ocupat l’Espai Cúbic han guanyat amb el lloc, de dimensions tan proporcionals, i amb la llegenda: una mostra de com una bona explicació millora el gaudi; de molt.

Teles amb forat

Per últim, d’aquesta exposició que mostrà també el millor orientalisme mínim i expressiu en alguns papers, o el joc dialogant de Miró amb altres aportacions com la pompier del Ballet romàntique de 1974, recordaré especialment les teles amb forat, una sèrie que hagués semblat agermanada unificant els marcs que constaten els diferents propietaris que les gaudeixen. Un impacte trobar juntes el forat blanc, el vermell, el blau i groc o el negre (totes del 1973), la mà agosarada d’un Joan Miró atrevit i alhora introspectiu que jugava amb les formes, els colors, les textures, fins a no deixar mai de sorprendre.

Miró Mallorca Fundació

Què és cultura: Enteniment

Article publicat a Bellver: Cuaderno cultural de Diario de Mallorca,

jueves 18 de enero de 2018

De què volem parlar quan parlem de cultura? Tal volta és del fet cultural, de la Cultura, de les cultures, de la identitat cultural?

Sempre és bo començar per la definició de conceptes. El diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola després de cultiu, que també ens pot resultar útil como a concepte, defineix cultura com conjunt de coneixements que permet a algú desenrotllar el seu judici crític, però també com aquell conjunt de modes de vida i costums, coneixements i grau de desenvolupament artístic, científic, industrial relatiu a una època, grup social, etc., diu; aquesta és la que en diríem el fet cultural.

El diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, curiosament, dedica les seves dues primeres accepcions al cultiu, tan en quan a conreu de la terra com dels coneixements i les facultats de l’home; però afegeix una tercera: es refereix al “conjunt de coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit d'estudi i de lectures, de viatges, d'experiència, etc.” Aquesta és la que diríem Cultura.

En podríem fer un compendi anomenant “persona cultivada” aquella persona llegida, informada, plena d’experiències i reflexions (i viatjada, si més no). Alerta no caure en el concepte d’alta cultura, que és el que ens passa pel cap massa aviat. Persona culta és aquella que assoleix amb igual interès i fonamentalment amb obertura de ment el gran ventall de fets culturals, entenent-ho com a formes de vida. Tradició, costums, llengua o religió han d’anar necessàriament al mateix paquet? Aquí sorgeix un problema: el de la [mal] dita identitat cultural i la seva aproximació.

Cultura és tot allò que permet a la persona tenir enteniment. Crec que per alguns cultura és acceptar només allò que pensen que els defineix de qualque manera com a grup, amb allò en què es senten identificats. Fent servir les paraules del filòsof Javier Gomá a qui m’agrada seguir: “el cor és comunitari, la intel·ligència és cosmopolita”. Vivim a un món en que etnogràficament ens resultaria molt difícil encerclar als nadius pertanyents de forma clara a un  únic fet cultural. Som molts, en canvi, aquells que gaudim -per a mi és el que és, un gaudi- d’haver nascut i viscut en mig del que es podrien dir diversos fets culturals. Som també molts els que pensem que el món en aquest procés de globalització ens aporta més en quan a l’aprenentatge cultural que no ens resta.

Repetesc: desenvolupar el judici crític. És el que em sembla més important. Cultura com a mode de vida, cultura com a aprenentatge intel·lectual, però per damunt de tot, cultura com a eina per al raonament. Punt de partida del tarannà reflexiu. Benvinguda, cultura.