Llàgrimes d’alleujament

Caliu sota les cendres / Dora Muñoz

Barcelona: Llibres del Delicte, 2018

Caliu sota les cendres mereix un lloc en el prestatge social de la literatura mallorquina ben a la vora de Sicília sense morts de l’admirat Guillem Frontera. Perquè Dora Muñoz fa un retrat versemblant de la nostra societat. Què bé que m’ho passava, al principi de la lectura, fins que vaig arribar al capítol en què Vica -un dels personatges corals d’aquesta obra, finalment tots entrellaçats i necessaris per compondre el puzzle- ens va descriure de la manera més planera i també molt real en què consistien allò dels “passejos eufemístics” (p.125) amb que els primers anys de la revolta franquista van fer desaparèixer tantes persones que simplement no pensaven com ells. I què bé que ho conta. Ah de la memòria històrica i la seva reivindicació.

Perquè aquesta és una novel·la que fa memòria històrica i reivindica la necessitat de restablir la pau a tantes famílies, però és també novel·la de la corrupció als negocis i a la policia, com ho és de la manca de respecte vers la dona. La seva lectura em feia pensar tot el temps en Crematorio i En la orilla del gran Rafael Chirbes. Un retrat de la nostra societat amb tots els seus mals malgrat també allò bo.

Tot això en una novel·la de gènere negre. Mort, investigació policial, culpable, dona protagonista -la subinspectora de nom Camil·la Vázquez en qui Muñoz fa homenatge als escriptors mestres-. És llesta, sàvia, culta, divertida, i gràcies a ella fruirem d’allò que també ens ofereix a mans plenes aquesta illa: gaudi cultural, de la música o l’art fins la gastronomia.

Quin moment reflexiu més interessant ens ofereix el concert en què a l’Auditòrium estant l’Orquestra Simfònica de Balears s’enfronta a la novena simfonia de Beethoven, “el compositor que no calma sinó que fa pensar i sentir” (p134). Savi l’entrellaçat de la música amb les cabòries de qui no pot desfer-se’n de la feina. Música i vida.

Dora Muñoz i Manel Santana a la presentación a la Llibreria Lluna de Palma

Muñoz ofereix una lectura molt àgil, captivadora, que va voltant pels personatges, les situacions i les seves actuacions actuals o passades per a que sigui l’espectador qui trobi la resolució del cas. Té el suficient joc literari -ja ho va demostrar a la seva primera novel·la publicada, també negra i també amb aquests gironins Llibres del Delicte -Massa mares per a un fill-, per deixar-nos amb un pam de nas. Una delícia el joc amb la mirada de la libèl·lula -i no puc dir més-.

En definitiva, pels amants de la novel·la negra, em sembla aconseguida. Pels amants de la psicològica, personatges prou bé definits i històries malauradament tan creïbles que impressionen. En quan a la memòria històrica, una magnífica manera de fer entendre l’actualitat de la seva reivindicació. Per a la història de Mallorca, una fita per entendre d’allò més el context on vivim.

L’únic dubte és si realment la nostra societat seria capaç d’omplir les xarxes socials de #hashtags i queixes que no fossin lloances per molt que l’autora ho justifiqui en què el mort és assassinat.

***

Publicat a Bellver, suplement de Diario de Mallorca, 29 de noviembre de 2018

Damunt la pols dels morts

L'ordre de les coses / Carles M. Sanuy

Pollença: El Gall Editor, 2018

Premi Ciutat de Palma de Poesía Joan Alcover 2017

Símptoma de bona salut -literària, s’entén- em sembla que el poeta Carles M. Sanuy publiqui en menys d’un any dos poemaris sorgits d’ambdós certàmens mallorquins. Si ara tenc entre les mans L’ordre de les coses, Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover, La condició lítia va rebre el Premi Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí 2017, un guardó a tenir en compte també en la seva llarga trajectòria però especialment en la acurada gestió dels darrers anys.

Aquest és el resultat de la darrera convocatòria del Premis Ciutat de Palma de Poesia. Un gaudi editorial tenir a les mans, encara a les mans, l’objecte en que es pot convertir la poesia: un petit luxe de paper, camisa (és a dir, la coberta) de paper verjurat gruixut, fàcil de mantenir obert i llegir de forma plaent, un primor en gruixa, malgrat aquesta mateixa primor et deixa amb ganes de més, de seguir llegint, de percebre el cercle en què es tanca i s’obri la quotidianitat de la vida per en Carles M. Sanuy.

El pollencí Gall Editor n’és el responsable d’aquest petit plaer que tenc a les mans. Perquè la poesia és plaer en el que diu, però també en com ho diu i com t’atraques a ella. La col·lecció Trucs i baldufes assoleix amb aquesta petita joia el seu número 52. Una cinquantena d’edicions poètiques en una trajectòria que ara es troba collint volada.

Carles M. Sanuy sorprèn en aquest poemari por la claredat de la seva poesia. Trob un encert la seva estructura: a manera de pròleg o presentació, Veles i vents on partint del seu gust pel sonet l’estronca fent poesia visual de la seva descripció del que és l’escriptura de poesia: “Escrius a batzacades – versos eixuts / per veure si entre els mots – et reconeixes”. Ves si se’l reconeix, ell i nosaltres com lectors.

A partir d’aquí, trenta poemes a manera de sonet, jugant sempre amb la forma sense perdre-la mai de vista, donen peu a L’ordre de les coses, un ordre que a vegades ens pot semblar intensivament cíclic però al que ens incita a no acceptar, malgrat ens toca “resistir l’envit de cada dia” en què la vida, la memòria, però també el record, la mort inevitable ens acompanya amb els seus espectres, en què l’evocació dels llocs i les situacions ens dona coratge per seguir, per tancar el cercle que va marcant un ritme subtil de situacions planeres que, en petites rampellades, ens fa una aproximació poètica a la vida, a la del poeta però també a la nostra.

Es tot un descobriment reconèixer el gust per la poesia tan quotidiana, tan propera, i tan plena d’emoció. Clou Sanuy l’estructura del seu poemari amb una Addenda que, tot partint de T.S. Eliot i la primavera d’hivern que pren cos a l’Octubre, fa palès el renaixement de bell nou de l’esperança: “Damunt la pols dels morts, acumulada / al llarg dels segles, re-verdeja l’heura!”.

***

Publicat a Bellver, suplement de Diario de Mallorca, el 25 d'octubre de 2018

 

Alquímia i reivindicació de gènere amb novel·la negra

L'amant de Rebis / Francesc Puigpelat
Pollença: El Gall Editor, 2018
Premi Ciutat de Palma de Novel·la Llorenç Villalonga 2017

Enguany els Premis literaris del Ciutat de Palma han partit cap Balaguer. Serà qüestió de bessons, o no, com el protagonistes de la novel·la que se’n va endur el Premi Llorenç Villalonga. El balaguerí Francesc Puigpelat acaba de veure publicada la seva complexa i extensa novel·la: quatre-centes pàgines dedicades al gènere negre amb detectiva com a protagonista, en paper més aviat de detectivessa -com a vampiressa-.

Novel·la negra situada en un poc coherent any 1936 -just a punt d’esclatar la guerra civil-, transita quatre parts ben diferenciades en què van tenint entrada més i més elements que proposen un final àgil, sorprenent quan ja no t’ho esperes i certament entremaliat.

El principi, però, sembla una mica lent, predictiu en el joc que està clar se’ns vol mostrar, una mica a la manera de l’Orlando de Virginia Woolf o la versió catalana del Quim de l’Aurèlia Capmany: l’androgínia com element compositiu. Ara bé, si s’aconsegueix avançar aquest començament, acaba endinsant-nos en un lloc divertit d’entrebancs de gènere negre amb reflexions sobre la intersexualitat i les visions alquímica de l’hermafroditisme o l’androgínia.

Es, però, una novel·la que vol esser d’època, i que aferrada al recurs de què està contada quaranta anys després, s’instal·la als anys setanta per fer-se massa enfora d’aquells trenta en què es vol inscriure de manera que no aconsegueix endinsar-nos-hi. No ajuden mencions errades d’obres literàries o de cinema no estrenades encara el 1936 (La fiera de mi niña no ho feu fins el 1938, ni Allò que el vent s’endugué fins 1939, no arribant a Espanya fins el 1950 per mor de la censura) ni els avantatges tecnològics com el gir postal a poblacions rurals, o l’ús massiu i quasi mòbil del telèfon, que a moments sona a tothora i es fa servir fins i tot fora de l’oficina, amb usos lingüístics molt moderns i, això sí, també amb un vocabulari preciós i que es vera que fa un gaudi la lectura del llibre.

Concloent, és una obra que pot tenir la lectura divertida d’un joc entremaliat de misteris familiars i històries truculentes que han de menester un detectiu -aquí en femení- per a sortir-ne, amb complicacions finals que li donen agilitat i diversió, però també vol esser una història d’apareguts i transformacions i de reflexió sobre el gènere, com allò que diu com “la veritat més fonda: la diferència essencial entre els dos sexes no és genital, sinó cerebral” (pàg. 279). Tot transcorrent des del mite de la androgínia present a l’alquímia, amb l’intent filosòfic de vincular aquest androgin alquímic -Rebis- amb l’hermafroditisme, que ens conduirà finalment a l’acceptació de la intersexualitat com aquella persona amb característiques alhora masculines i femenines. Tot partint del text renaixentista De occulta philosophia d’Agrippa de Nettesheim perquè, en definitiva, Puigpelat s’ho ha pres molt en serio.

* * *

Publicat a Bellver, suplement de Diario de Mallorca, el 25 d'octubre de 2018

Sergio Ramis In Memoriam

Abans que t'adormis / Sergio Ramis In Memoriam

Cd. Blau, 2018

Sergio Ramis podria entrar a la nòmina de músics amb curta vida i llarga producció. Va tenir cinc anys reals productius en què, a més de la creació de bandes sonores i la participació en post-produccions audiovisuals, també va escriure obres personals amb veu pròpia. Els seus companys i amics l’han retut un gran homenatge amb el disc Abans que t’adormis.

 Escric impressionada i emocionada, malgrat crec que no alterarà allò que vull dir. Duc uns dies aferrada a l’escolta d’un disc que per a mi té molt d’atoniment: no coneixia -ho reconec- al músic, compositor i filòsof Sergio Ramis malgrat la seva brillant trajectòria. No el coneixia, es vera, però ja l’enyor. Enyor tot allò que no ens arribarà d’ell més enllà d’aquest Abans que t’adormis que els seus amics i companys acaben de presentar. Va esser dimecres 19 d’aquest darrer setembre a l’auditori del Conservatori Superior de Palma -justament em trobava fora de l’illa i no vaig poder escoltar’l en directe- quan el presentaren en format concert.

Aquest disc es fruit d’un verkami, una proposta col·laborativa gràcies a la qual és al carrer. La seva ànima és el joveníssim i brillant -o brillantíssim i jove- pianista Magí Garcías Frau, que ha fet possible la seva materialització: intèrprets amb els que ambdós havien fet música més enllà de l’entorn d’aquesta illa nostra i altres col·laboradors locals, com la dissenyadora i il·lustradora Mar Oliver, que n’ha fet una exquisidesa del producte. I dos compositors que aporten obra seva, Nuño Fernández Ezquerra amb ...frente a la obscura lumbre...! mostrant-nos amb tota duresa la crueltat de la realitat, i Pablo Carrascosa amb una composició de música electrònica -;bd-, certament minimal i rítmica que incita a la dansa.

Les composicions d’en Sergio Ramis que inclou el disc parteixen de Amb què somia la natura, de 2012, peça premiada com ho va esser la seva trajectòria. Titulat al Conservatori de Palma, prosseguí a l’ESMUC de Barcelona per partir als Estats Units amb beques de La Caixa i finalment la Fullbright per grans talents. A Los Angeles, on arriba titulat també en filosofia per la Universitat de Barcelona, s’especialitza en música per a acompanyar la imatge, es a dir, en bandes sonores. En els pocs anys que va tenir havia arribat a col·laborar amb els grans com Ridley Scott i va aconseguir guardons per alguns dels seus treballs.

Així, la seva música es eclèctica perquè és molt propera, amb referències cinematogràfiques, descriptiva i molt aferrada a la terra, a la natura, de gran lirisme i alhora sorprenent per original. Les seves obres son per diferents formacions de cambra, però es molt clàssic en l’ús d’una base d’instruments de corda sempre amb piano com un element important, amb l’aportació de color dels diferents instruments de vent i amb poca percussió; l’element rítmic el treballa especialment amb el piano.

La brillant trajectòria d’en Sergio Ramis, músic format filosòficament i humana, se l’endut una leucèmia que en un primer moment va poder superar gràcies a un trasplantament de medul·la, malgrat -o crueltat- el va atacar de bell nou sense poder tornar a fer-li front. Farà un any el 2 de desembre. Com m’ha emocionat aquesta mostra d’allò millor que ha sabut fer: no sé si destacar la música o anar més lluny, a la presència dels amics, el primer d’ell, el pianista Magí Garcías.

Publicat a Bellver, suplement cultural

 de Diario de Mallorca, 11 d'octubre de 2018