Llàgrimes d’alleujament

Caliu sota les cendres / Dora Muñoz

Barcelona: Llibres del Delicte, 2018

Caliu sota les cendres mereix un lloc en el prestatge social de la literatura mallorquina ben a la vora de Sicília sense morts de l’admirat Guillem Frontera. Perquè Dora Muñoz fa un retrat versemblant de la nostra societat. Què bé que m’ho passava, al principi de la lectura, fins que vaig arribar al capítol en què Vica -un dels personatges corals d’aquesta obra, finalment tots entrellaçats i necessaris per compondre el puzzle- ens va descriure de la manera més planera i també molt real en què consistien allò dels “passejos eufemístics” (p.125) amb que els primers anys de la revolta franquista van fer desaparèixer tantes persones que simplement no pensaven com ells. I què bé que ho conta. Ah de la memòria històrica i la seva reivindicació.

Perquè aquesta és una novel·la que fa memòria històrica i reivindica la necessitat de restablir la pau a tantes famílies, però és també novel·la de la corrupció als negocis i a la policia, com ho és de la manca de respecte vers la dona. La seva lectura em feia pensar tot el temps en Crematorio i En la orilla del gran Rafael Chirbes. Un retrat de la nostra societat amb tots els seus mals malgrat també allò bo.

Tot això en una novel·la de gènere negre. Mort, investigació policial, culpable, dona protagonista -la subinspectora de nom Camil·la Vázquez en qui Muñoz fa homenatge als escriptors mestres-. És llesta, sàvia, culta, divertida, i gràcies a ella fruirem d’allò que també ens ofereix a mans plenes aquesta illa: gaudi cultural, de la música o l’art fins la gastronomia.

Quin moment reflexiu més interessant ens ofereix el concert en què a l’Auditòrium estant l’Orquestra Simfònica de Balears s’enfronta a la novena simfonia de Beethoven, “el compositor que no calma sinó que fa pensar i sentir” (p134). Savi l’entrellaçat de la música amb les cabòries de qui no pot desfer-se’n de la feina. Música i vida.

Dora Muñoz i Manel Santana a la presentación a la Llibreria Lluna de Palma

Muñoz ofereix una lectura molt àgil, captivadora, que va voltant pels personatges, les situacions i les seves actuacions actuals o passades per a que sigui l’espectador qui trobi la resolució del cas. Té el suficient joc literari -ja ho va demostrar a la seva primera novel·la publicada, també negra i també amb aquests gironins Llibres del Delicte -Massa mares per a un fill-, per deixar-nos amb un pam de nas. Una delícia el joc amb la mirada de la libèl·lula -i no puc dir més-.

En definitiva, pels amants de la novel·la negra, em sembla aconseguida. Pels amants de la psicològica, personatges prou bé definits i històries malauradament tan creïbles que impressionen. En quan a la memòria històrica, una magnífica manera de fer entendre l’actualitat de la seva reivindicació. Per a la història de Mallorca, una fita per entendre d’allò més el context on vivim.

L’únic dubte és si realment la nostra societat seria capaç d’omplir les xarxes socials de #hashtags i queixes que no fossin lloances per molt que l’autora ho justifiqui en què el mort és assassinat.

***

Publicat a Bellver, suplement de Diario de Mallorca, 29 de noviembre de 2018

Damunt la pols dels morts

L'ordre de les coses / Carles M. Sanuy

Pollença: El Gall Editor, 2018

Premi Ciutat de Palma de Poesía Joan Alcover 2017

Símptoma de bona salut -literària, s’entén- em sembla que el poeta Carles M. Sanuy publiqui en menys d’un any dos poemaris sorgits d’ambdós certàmens mallorquins. Si ara tenc entre les mans L’ordre de les coses, Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover, La condició lítia va rebre el Premi Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí 2017, un guardó a tenir en compte també en la seva llarga trajectòria però especialment en la acurada gestió dels darrers anys.

Aquest és el resultat de la darrera convocatòria del Premis Ciutat de Palma de Poesia. Un gaudi editorial tenir a les mans, encara a les mans, l’objecte en que es pot convertir la poesia: un petit luxe de paper, camisa (és a dir, la coberta) de paper verjurat gruixut, fàcil de mantenir obert i llegir de forma plaent, un primor en gruixa, malgrat aquesta mateixa primor et deixa amb ganes de més, de seguir llegint, de percebre el cercle en què es tanca i s’obri la quotidianitat de la vida per en Carles M. Sanuy.

El pollencí Gall Editor n’és el responsable d’aquest petit plaer que tenc a les mans. Perquè la poesia és plaer en el que diu, però també en com ho diu i com t’atraques a ella. La col·lecció Trucs i baldufes assoleix amb aquesta petita joia el seu número 52. Una cinquantena d’edicions poètiques en una trajectòria que ara es troba collint volada.

Carles M. Sanuy sorprèn en aquest poemari por la claredat de la seva poesia. Trob un encert la seva estructura: a manera de pròleg o presentació, Veles i vents on partint del seu gust pel sonet l’estronca fent poesia visual de la seva descripció del que és l’escriptura de poesia: “Escrius a batzacades – versos eixuts / per veure si entre els mots – et reconeixes”. Ves si se’l reconeix, ell i nosaltres com lectors.

A partir d’aquí, trenta poemes a manera de sonet, jugant sempre amb la forma sense perdre-la mai de vista, donen peu a L’ordre de les coses, un ordre que a vegades ens pot semblar intensivament cíclic però al que ens incita a no acceptar, malgrat ens toca “resistir l’envit de cada dia” en què la vida, la memòria, però també el record, la mort inevitable ens acompanya amb els seus espectres, en què l’evocació dels llocs i les situacions ens dona coratge per seguir, per tancar el cercle que va marcant un ritme subtil de situacions planeres que, en petites rampellades, ens fa una aproximació poètica a la vida, a la del poeta però també a la nostra.

Es tot un descobriment reconèixer el gust per la poesia tan quotidiana, tan propera, i tan plena d’emoció. Clou Sanuy l’estructura del seu poemari amb una Addenda que, tot partint de T.S. Eliot i la primavera d’hivern que pren cos a l’Octubre, fa palès el renaixement de bell nou de l’esperança: “Damunt la pols dels morts, acumulada / al llarg dels segles, re-verdeja l’heura!”.

***

Publicat a Bellver, suplement de Diario de Mallorca, el 25 d'octubre de 2018

 

Alquímia i reivindicació de gènere amb novel·la negra

L'amant de Rebis / Francesc Puigpelat
Pollença: El Gall Editor, 2018
Premi Ciutat de Palma de Novel·la Llorenç Villalonga 2017

Enguany els Premis literaris del Ciutat de Palma han partit cap Balaguer. Serà qüestió de bessons, o no, com el protagonistes de la novel·la que se’n va endur el Premi Llorenç Villalonga. El balaguerí Francesc Puigpelat acaba de veure publicada la seva complexa i extensa novel·la: quatre-centes pàgines dedicades al gènere negre amb detectiva com a protagonista, en paper més aviat de detectivessa -com a vampiressa-.

Novel·la negra situada en un poc coherent any 1936 -just a punt d’esclatar la guerra civil-, transita quatre parts ben diferenciades en què van tenint entrada més i més elements que proposen un final àgil, sorprenent quan ja no t’ho esperes i certament entremaliat.

El principi, però, sembla una mica lent, predictiu en el joc que està clar se’ns vol mostrar, una mica a la manera de l’Orlando de Virginia Woolf o la versió catalana del Quim de l’Aurèlia Capmany: l’androgínia com element compositiu. Ara bé, si s’aconsegueix avançar aquest començament, acaba endinsant-nos en un lloc divertit d’entrebancs de gènere negre amb reflexions sobre la intersexualitat i les visions alquímica de l’hermafroditisme o l’androgínia.

Es, però, una novel·la que vol esser d’època, i que aferrada al recurs de què està contada quaranta anys després, s’instal·la als anys setanta per fer-se massa enfora d’aquells trenta en què es vol inscriure de manera que no aconsegueix endinsar-nos-hi. No ajuden mencions errades d’obres literàries o de cinema no estrenades encara el 1936 (La fiera de mi niña no ho feu fins el 1938, ni Allò que el vent s’endugué fins 1939, no arribant a Espanya fins el 1950 per mor de la censura) ni els avantatges tecnològics com el gir postal a poblacions rurals, o l’ús massiu i quasi mòbil del telèfon, que a moments sona a tothora i es fa servir fins i tot fora de l’oficina, amb usos lingüístics molt moderns i, això sí, també amb un vocabulari preciós i que es vera que fa un gaudi la lectura del llibre.

Concloent, és una obra que pot tenir la lectura divertida d’un joc entremaliat de misteris familiars i històries truculentes que han de menester un detectiu -aquí en femení- per a sortir-ne, amb complicacions finals que li donen agilitat i diversió, però també vol esser una història d’apareguts i transformacions i de reflexió sobre el gènere, com allò que diu com “la veritat més fonda: la diferència essencial entre els dos sexes no és genital, sinó cerebral” (pàg. 279). Tot transcorrent des del mite de la androgínia present a l’alquímia, amb l’intent filosòfic de vincular aquest androgin alquímic -Rebis- amb l’hermafroditisme, que ens conduirà finalment a l’acceptació de la intersexualitat com aquella persona amb característiques alhora masculines i femenines. Tot partint del text renaixentista De occulta philosophia d’Agrippa de Nettesheim perquè, en definitiva, Puigpelat s’ho ha pres molt en serio.

* * *

Publicat a Bellver, suplement de Diario de Mallorca, el 25 d'octubre de 2018

Sergio Ramis In Memoriam

Abans que t'adormis / Sergio Ramis In Memoriam

Cd. Blau, 2018

Sergio Ramis podria entrar a la nòmina de músics amb curta vida i llarga producció. Va tenir cinc anys reals productius en què, a més de la creació de bandes sonores i la participació en post-produccions audiovisuals, també va escriure obres personals amb veu pròpia. Els seus companys i amics l’han retut un gran homenatge amb el disc Abans que t’adormis.

 Escric impressionada i emocionada, malgrat crec que no alterarà allò que vull dir. Duc uns dies aferrada a l’escolta d’un disc que per a mi té molt d’atoniment: no coneixia -ho reconec- al músic, compositor i filòsof Sergio Ramis malgrat la seva brillant trajectòria. No el coneixia, es vera, però ja l’enyor. Enyor tot allò que no ens arribarà d’ell més enllà d’aquest Abans que t’adormis que els seus amics i companys acaben de presentar. Va esser dimecres 19 d’aquest darrer setembre a l’auditori del Conservatori Superior de Palma -justament em trobava fora de l’illa i no vaig poder escoltar’l en directe- quan el presentaren en format concert.

Aquest disc es fruit d’un verkami, una proposta col·laborativa gràcies a la qual és al carrer. La seva ànima és el joveníssim i brillant -o brillantíssim i jove- pianista Magí Garcías Frau, que ha fet possible la seva materialització: intèrprets amb els que ambdós havien fet música més enllà de l’entorn d’aquesta illa nostra i altres col·laboradors locals, com la dissenyadora i il·lustradora Mar Oliver, que n’ha fet una exquisidesa del producte. I dos compositors que aporten obra seva, Nuño Fernández Ezquerra amb ...frente a la obscura lumbre...! mostrant-nos amb tota duresa la crueltat de la realitat, i Pablo Carrascosa amb una composició de música electrònica -;bd-, certament minimal i rítmica que incita a la dansa.

Les composicions d’en Sergio Ramis que inclou el disc parteixen de Amb què somia la natura, de 2012, peça premiada com ho va esser la seva trajectòria. Titulat al Conservatori de Palma, prosseguí a l’ESMUC de Barcelona per partir als Estats Units amb beques de La Caixa i finalment la Fullbright per grans talents. A Los Angeles, on arriba titulat també en filosofia per la Universitat de Barcelona, s’especialitza en música per a acompanyar la imatge, es a dir, en bandes sonores. En els pocs anys que va tenir havia arribat a col·laborar amb els grans com Ridley Scott i va aconseguir guardons per alguns dels seus treballs.

Així, la seva música es eclèctica perquè és molt propera, amb referències cinematogràfiques, descriptiva i molt aferrada a la terra, a la natura, de gran lirisme i alhora sorprenent per original. Les seves obres son per diferents formacions de cambra, però es molt clàssic en l’ús d’una base d’instruments de corda sempre amb piano com un element important, amb l’aportació de color dels diferents instruments de vent i amb poca percussió; l’element rítmic el treballa especialment amb el piano.

La brillant trajectòria d’en Sergio Ramis, músic format filosòficament i humana, se l’endut una leucèmia que en un primer moment va poder superar gràcies a un trasplantament de medul·la, malgrat -o crueltat- el va atacar de bell nou sense poder tornar a fer-li front. Farà un any el 2 de desembre. Com m’ha emocionat aquesta mostra d’allò millor que ha sabut fer: no sé si destacar la música o anar més lluny, a la presència dels amics, el primer d’ell, el pianista Magí Garcías.

Publicat a Bellver, suplement cultural

 de Diario de Mallorca, 11 d'octubre de 2018

Equilibrista Emocional

SUASI I ELS ELECTRODOMÈSTICS

Equilibrista emocional

CD. Girona: RGB, 2018. Recaudació destinada a Projecte Home

Si les lletres ja foren una de les troballes del grup de rock que fou Fora des sembrat, ara és en Pep Suasi en solitari qui conta una història en cançons: l’Equilibrista emocional és fonamentalment relat, textos musicats que expliquen l’emoció de trobar l’equilibri. Projecte Home és el gran protagonista. Pep Suasi en fa un reconeixement, una visualització en el disc del que ha estat la seva història dins aquesta institució. Es una història musicada. Del Tenc por inicial -qui no té por?- malgrat, qui s’ho diu ja no a ell si més no al món? al Vals de na Maria, “sa joia” que li diu ell, en Pep Suasi.

Tenim entre les mans un disc que és un homenatge. Un disc que vol contar un procés, el de la teràpia que t’ho ofereix Projecte Home per sortir de l’adicció a les drogues. Es un disc que quan sona fa una aclamació a Projecte Home. I que està sonant, en format concert, dotze vegades al llarg d’un any, un pic per més, amb recaptació sencera per aquesta institució.

Musicalment és un rock més lleuger que el que Pep Suasi feia en Fora des sembrat. El primer és el missatge. Són cançons fetes totes en col·laboració, plenes d’aportacions d’amics, de veus, de suports, on el que és important és la conjunció personal que s’estableix. Suasi i els electrodomèstics són en Pep a la veu, en Tomeu Marroig a la guitarra i els cors, Pep Estrada al baix, Bernat Company a la bateria, percussió i cors, a més de l’aportació de Tito Dávila als teclats. Malgrat el disc L’equilibrista emocional és tots ells a més de molts altres: Tot sol en Pep Suasi a Tenc por, enfrontament de cop a un nou món que provoca un canvi. Avui m’he fet gran és el gaudi de compartir la vida: i si és per compartir, amb ell, les veus de Miquel Garcia i Bernat Company de Roulotte i els cors de Guillem Cerdà, Toni Cerdà a la guitarra, Toni Oliver al saxo i Josep Oliver trombó i trompeta. Perquè l’Actor principal què és un mateix quan agafa les regnes de la seva vida, es troba també junt amb Pep Alvarez d’Anegats. Petits detalls són els que ens fan temer’ns de que vivim, els que ens fan sentir’ns en pau; aquí l’acompanya Joan Toni Skarabat de l’Équilibriste. Perquè Cavaller és aquell valent que s’enfronta cada dia a una nova història, i ho fa aquí amb Glòria Franquet de Al-Mayurqa. Miquel Vicens de Marcel Cranc és aquell qui acompanya Suasi -Maria- a tot allò que de nou surt al camí d’aquesta nova vida. Perquè ara sí, Ramellet, ramell florit que dóna alegria, és una peça cedida per Miquela Lladó que Suasi canta juntament amb Tiu i Toni Pastor al contrabaix. Equilibrista emocional és la tornada a tot com a resum d’aquesta història, per la que compta amb Josep Thió a la guitarra i els cors. El món l’espera -amb Pau Debón i Lluís Vivern al banjo- perquè Suasi ha aprés a estimar-se la vida. De manera que amb BOC clourà aquest relat musical El vals de na Maria, joiós, música de Joan Frontera, sabent que sempre hi ha algú fent costat.

Publicat a Bellver, suplement del Diario de Mallorca, 19 de juliol de 2018

L’Alart com un reclam per omplir els bars

Alart, Art de nit a Alaró, divendres 3 d'agost 2018

Això no és un Alart -o sí-, si es vol un Alart d’incitació a la restauració -local-. Gastronomia amb copa de plàstic, es a dir, taules a terrasses plenes, o reservades per omplir-se, mentre dalt l’escenari -em referesc a la plaça de la vila- es preparava un espectacle de ball: Nines, amb les germanes Miró, que va donar el sus al vespre. L’Alart com a reclam per omplir les terrasses dels bars. Les nits de l’art que m’han agradat, jo no he tengut temps d’aturar-me a sopar; i quan ho he volgut fer, era massa tard.

A l’esplanada de Son Tugores, formosa expressió corporal a dos entre na Marina Salom i en Fernando Luís. Una peça Arrelada a la terra, compenetrada i amb moviments encertats, molt elegant per a la calorada d’estiu. Sortosamente, allunyada d’olors i renous de taules de menjar.

Mentre, a dins Son Tugores, un audiovisual on no es podien sentir les veus de Biel Mesquida i les alaroneres Catina Campins i Aroa Fuentes en un esforç no aconseguit per fer arribar la poesia d’en Llompart de la que podria esser la millor manera: escoltant la seva veu. Llàstima. L’any Llompart al que es dedicava el programa oferia a més d’aquest audiovisual un muntatge expositiu amb dades de la seva vida i obra i una taula amb les seves obres que aquesta sí feia llegiguera.

A dalt, la proposta municipal d’un artista, en aquesta ocasió escultures del darrer decenni de l’alaroner Tomeu Simonet -ara sense el malnom “Gorriomoixa”- que manifestaven ben a les clares el rebuig vers la construcció que ens envaeix i genera la destrucció de l’illa: gens plaent el tema, és clar, ni l’obra presentada per a manifestar-ne el rebuig.

Addaya oberta amb una col·lectiva espectacular en colors i formats, malgrat em va captivar el cofre del tresor que ens rep a l’entrada: una de les propostes d’objectes intervinguts d’en Pep Guerrero amb la seva característica i sempre adequada mescla de colors i temes: preciós i preciosista el resultat. A una col·lectiva titulada com pot correspondre Summer, l’autor de l’obra que em reté l’atenció no consta; vaja, un altre dia em faré endins per esbrinar les altres a què dona entrada.

A la plaça del mercat, un concert -el projecte musical Coanegra- em fa entendre el muntatge general del vespre: funciona d’allò millor com a reclam pels bars, que efectivament es troben de gom a gom. Enmig, joiosa, la porta oberta amb el revister com a fita per esbrinar el lloc de treball d’en Tolo Noguera, un dels dos creatius que enguany han obert les portes de casa seva, amb una proposta fotogràfica prou interessant, Naturalia, de Tomeu l’Amo, i un raconet lluminós i acollidor en què recalar-hi una estoneta. A la plaça del Rosari, pop up d’estilisme al taller de Feel.

Sortir al carrer era lluitar contra els bars. Més taules que lloc per espectadors; com a mostra, la plaça de la vila tota de taules però també a vessar de gent amb l’espectacle de dansa Nines, amb les tres germanes Miró, coreografia conjunta de Carlos i Júlia Miró, en què d’un bagul surten els records de l’amistat d’infantesa. Un plaer veure ballar Júlia i Martina Miró amb la petita Nina fent de mestre de cerimònies. Espectacle seriós amb il·luminació, vestuari adient i música engrescadora per fer un tast de bona dansa.

Em queda l’Espai Beehive del carrer Colom, aquesta bresca de creació artesanal d’allò millor d’Alaró i els voltants que ha vengut donant marxa als dissabtes aquests darrers mesos: sí va aconseguir una bona riada de gent, tant per les creacions mostrades a l’interior, les propostes gastronòmiques que omplien l’estret pati i la perfordansa que oferí la troupe de n’Alberto Trabado.

Final no per conegut menys esperat amb Batusrram, l’espectacle conjunt -en homenatge a Llompart- de BenArram i la Batucrack, és a dir, una fusió de l’efectisme de la dansa vertical amb els ritmes de la batucada.

«Ella» seguimos siendo todas

“Ella” en Es Centre, Selva, 5 de mayo de 2018

Fotografía de Fiona Mettini

 Cuando algo me toca hasta doler mi recurso es la estilográfica. Podría hablar de mis pequeñas joyas que corren como el galgo sobre un buen papel. Podría hablar también de esas otras pequeñas joyas que son mis dedos amaestrados corriendo igualmente diestros sobre un teclado. Aunque de lo que quiero hablar es de lo que duele.

Duele cuando te toca la fibra interior sensible, esa que llamamos emoción y es vida, o inteligencia; no, inteligencia es la de quien sabe tirar el dardo que muestra, que destaca, que hace ver eso que duele. La verdad, el mundo, la lucidez. Uf lo que duele cuando nos la muestran en crudo y sin velos. Hoy y hace cuatrocientos años; hace cuatrocientos años y hoy.

¡Qué actual es el mensaje de Sor Juana Inés de la Cruz! Ella lo puso sobre el papel y ahora la compañía de Teatro La Lavandería lo exhibe sobre las tablas. Adaptación dramática la que ha hecho Marisol Ramírez de la escritura viva, vivaz, enérgica y actual de una figura que por estos lares nos empeñamos en desconocer. Otra cosa es el reconocimiento que tiene allende el charco. Su México natal sí ha sabido valorarla. Me sorprende que en este mundo de globalización en que compartimos tanto, la cultura real, la que aporta puntos de vista, esa parece que la ignoremos, como si no fuera importante difundirla. Mundo globalizado en el que cada vez sabemos más de menos cosas y más fútiles. Pero en el que no reflexionamos ni queremos saber nada de quienes sí lo hacen.

De Sor Juana Inés de la Cruz se podrían decir muchas cosas, pero para eso están sus libros e incluso la wikipedia, y el google todo que inunda cualquier pantalla sólo con clicar su nombre. O el montaje teatral que Marisol Ramírez en la adaptación dramática, Assun Planas en la dirección escénica y Toni Socias en la escenografía concisa y sabia ofrecen en un lento gotear de funciones aquí y allá, sin la fuerza de una gira pero con el ímpetu de su desvelo.

«Ella» se estrenó en Palma; sonó en México, en menos funciones y lugares de los previstos por mor del último terremoto que les tiró abajo el escenario; sobrevoló Cataluña y prepara su desembarco en tierras castellanas y portuguesas antes de regresar a Palma, donde ‑por fin- tiene previstas dos actuaciones el próximo otoño. En la isla, tras el estreno que dejó sin localidad a muchos interesados, el sábado 5 de mayo el auditorio de Es Centre de Selva les acogía: al Teatro La Lavandería, a Sor Juana Inés de la Cruz y sus fantasmas y realidades, tan actuales, y al público que llenamos la sala intuyendo que lo merecía, como así fue.

Que le duela a uno es muy bueno. Que le sorprenda, que le maraville, que le ponga ante los ojos la actualidad de la escritura de Sor Juana Inés de la Cruz, quien firmaba el texto del que parte la obra el 1 de marzo de 1691, apenas cuatro siglos atrás: la carta en Respuesta a Sor Filotea de la Cruz, inédito travestismo del obispo mexicano de Puebla que pretende bajo este pseudónimo ponerse al nivel de la mujer a la que reprende por todo aquello que casi aún ahora no puede hacer mujer: pensar, reflexionar, estudiar, escribir, decir, decidir, decir no, hacer, denunciar. El mundo de la fe fue el único reducto para no tener -al menos- que someterse a las obligaciones de la vida de familia y poder desarrollar la formación del espíritu y el estudio, cosa que también pretenden evitarle enviándola a la cocina, donde sin embargo -dice- se puede “filosofar y aderezar la cena”, que añade: “Si Aristóteles hubiera guisado, mucho más hubiera escrito”.*

Reivindica en toda su actualidad el pensamiento, la necedad del hombre, el desvelo ante cualquier denuncia que ahora se diría feminista, y ah, el silencio, que “pero como éste es cosa negativa, aunque explica mucho con el énfasis de no explicar, es necesario ponerle algún breve rótulo para que se entienda lo que se pretende que el silencio diga; y si no, dirá nada el silencio, porque ése es su propio oficio: decir nada”. Silencio que “no dice lo que vio, pero dice que no lo puede decir; de manera que aquellas cosas que no se pueden decir, es menester decir siquiera que no se pueden decir, para que se entienda que el callar no es no haber qué decir, sino no caber en las voces lo mucho que hay que decir.”

Sor Juana Inés de la Cruz calla y dice, dice y calla y denuncia y reflexiona y casi cuatrocientos años después las mujeres podríamos todas clamar su Respuesta a Sor Filotea en tantas ocasiones y situaciones que demuestran su cruda actualidad, o la tristeza de que ni siquiera con la lucha de tantas mujeres que Ramírez reivindica hayamos conseguido todavía un símil de igualdad o de respeto.

Sola sobre el escenario, Marisol Ramírez cuenta con una escenografía somera pero precisa que la acompaña todo el rato y la mantiene en activo mientras dice y muestra la actualidad de la reflexión de Sor Juana Inés de la Cruz junto al audiovisual con el que dialoga y permite las idas y venidas del siglo XVII en México a la actualidad más rabiosa en la España del XXI en que todavía ahora las mujeres necesitamos reconocimiento y asunción de nuestro propio cuerpo y poder.

*Citas de Respuesta a Sor Filotea en Wikisource

El dret a la ciutat com a reivindicació

Seminari «El dret a la ciutat: subjectes i conflictes en la societat actual»

 Grup de recerca en Filosofia Pràctica PRAXIS en el marc del projecte de recerca «Esfera pública y sujetos emergentes». Joaquin Valdivielso (coord.)

UIB Universitat de les Illes Balears

Can Balaguer, 23 de març de 2018

Can Balaguer semblava un lloc prou adient per celebrar el seminari dit El dret a la ciutat: subjectes i conflictes en la societat actual que organitzà el grup de recerca universitària en Filosofia Pràctica PRAXIS en el marc del projecte de recerca «Esfera pública y sujetos emergentes» de la Universitat de les Illes Balears.  Joaquin Valdivielso fou el coordinador d’aquesta jornada celebrada el passat 23 de març i a la que assistirem persones de diversos entorns disciplinaris totes amb interès pels estudis urbans.

Una intensa jornada començava  amb la precisa intervenció del president del recent estrenat Institut d’Antropologia de les Illes, Alejandro Miquel, que ens va fer un tast de dues lectures prou importants per a ubicar l’estat de la qüestió o tal volta el punt de partida; perquè el seminari tendria un punt reivindicatiu; però no avancem gaire la jornada. L’urbanisme com a mode de vida del sociòleg de l’escola de Chicago Louis Wirth, del que el títol és clar respecte al seu contingut, i El dret a la ciutat del també sociòleg francès Henri Lefebrve del que aquest seminari volia esser un homenatge als cinquanta anys de la seva publicació, que es celebra de la millor manera possible, amb la seva re-edició.

Reivindicant el dret a la ciutat com a únic horitzó possible, amb un nou urbanisme que permeti gaudir la ciutat, habitar la ciutat, apropiar-se de la ciutat fins a fer-la nostra, partia una jornada que dedicà el primer bloc a la representació narrada de la ciutat: ja centrant-nos en els entorns de l’illa com espai anacrònic en què en Xavi Barceló en destacà els de l’exclusió social i proposant la mirada des de fora com a ciutat del desig per part d’Eduard Moyà.

El matí es tancà amb el bloc dedicat al límits de la ciutat. Les doctores en geografia per l’UIB ens presentaren respectivament una anàlisi de l’abast territorial de l’illa com a entorn metropolità na Margalida Mestre i un estudi exhaustiu sobre la realitat dels desnonaments com a procés de despossessió d’habitatges na Sònia Vives, tot donant visibilitat al fet real de gentrificació i turistització que es volia desvetllar i donar visibilitat amb aquest seminari. El capvespre s’inicià amb la intervenció de l’antropòleg Marc Morell qui partint de les tesis de David Harvey i Manuel Delgado ens va fer palès de manera prou clara el procés viscut pel barri anomenat actualment com de Canamunt, però abans com Sa Gerreria o si més no barri Xino; tot un procés històric i social de degradació, esbucat i nova construcció per una gentrificació que ara ja s’ha convertit en un nou procés de turistització. Anàlisi clara, concisa i visual que donava entrada al bloc final, en forma de debat moderat per Mulay Embareck en què participaren l’escriptor Jaume Munar per parlar de Ciutat i Joan Uribe del Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà per parlar de Barcelona, ambdues com a ciutats en moviment, tal volta no ara el més desitjable; el que feren fou denuncia clara de l’estat real de la qüestió, de quina és la resposta tant per part de les institucions com de la ciutadania i de quina és la influència real d’aquests processos en el funcionament d’ambdues ciutats, tot dins un moviment d’afectació molt més ampla.

Publicat a Bellver, suplement cultural de Diario de Mallorca,

dijous 19 d'abril de 2018

Novel·la negra amb mort mallorquí

El clan de sa Ràpita / Montserrat Espallargas

Premi Ferran Canyameres de Novel·la 2017

Barcelona: Pagès, 2018 

No sóc lectora habitual de novel·la negra, però sí de novel·la que parli del meu entorn proper, de les curolles dels que m’envolten i que a més tengui interès; d’això sí sóc lectora. Malgrat El clan de sa Ràpita no deixava dubtes vers la seva ubicació mallorquina, no aturava de demanar-me, en iniciar la lectura, per què li deien novel·la negra si semblava novel·la psicològica. Vaig acabar entenent-ho. És clar que comença amb un mort, el rector de la UIB -una ficció qualsevol com el mort valencià amb què dona inici En la orilla de Rafael Chirbes: crisi econòmica i moral per l’un, crisi moral i político-intel·lectual  per aquesta-, però a través de les veus de cinc dels sis personatges ens faran entendre què ha passat. Estirem una estona a capbussar-nos a la resolució del conflicte que -ara entenc que sí és novel·la negra- ens manté amb la intriga fins el final.

Montserrat Espallargas ha guanyat amb aquesta obra el darrer premi Ferran Canyameres de novel·la i la seva publicació s’inclou en la nova col·lecció Lo marraco negre que dins Pagès editors dirigeix el mallorquí Sebastià Bennàssar, sent la seva la segona aportació rere una primera signada per Manuel de Pedrolo. Espallargas, bona coneixedora del tarannà i les formes dels mallorquins fa en aquesta obra un homenatge a l’ús de les llengües no tan sols de la modalitat mallorquina si més no de la varietat dialectal de Campos. S’ha inventat una Mallorca que és completament real en l’exercici de paradoxes -com diu l’autora- que aquesta proposta reflexiva fa. Perquè la novel·la tracta d’homes que es creuen estar per damunt del bé i del mal. Què no us recorda la nostra societat?

Sis personatges, cinc veus en forma de monòleg ens duran a ajuntar les peces per a que tot encaixi. Una època, un tarannà, una societat on quatre homes (un no té veu, ja és mort) ens faran entendre fins on pot arribar un individu per aconseguir -primer- i preservar -després- el seu prestigi intel·lectual, el de tots ells encadenat a algun altre; i dues dones, ambdues intentant retrobar un ancoratge rere la pèrdua del timó, que aquesta pot esser una vida molt cruel i difícil; i Espallargas que aconsegueix donar ritme a un llibre concís, tot reflexió, en què l’acció és un record.

Publicat a Bellver, suplement de cultura de Diario de Mallorca,

dijous 22 de març de 2018

Fotografia de Jesús Jurado

Narratives urbanes

Yolanda Trigo no ens proposa una autèntica “distopia urbana” en la seva exposició. Les definicions en castellà sempre inclouen el terme indesitjable; l’Optimot, en canvi, suavitza a partir de la seva consideració com antònim del terme utopia dient que distopia és el “lloc o estat imaginari on tot és oposat a una situació ideal com la que planteja una utopia.” Les narracions que Yolanda Trigo ens ofereix amb els seus fotocollages no em semblen gens oposades a la utopia, a mi.

Urbana, tan urbana com l’imaginari que mostra a partir de la ciutat de Palma. Recorreguts infreqüents que ens fan mirar i tornar mirar fins ubica’ls. Ho he dit, jo em quedaria a qualcun d’aquests racons, amb bestiola inclosa -o no-. Gaudiria un horabaixa damunt xarxes al port de pescadors vora la sirena avarada, tal volta la més maca de les seves propostes fotogràfiques: discreta sirena avarada a la serenor del capvespre en un dels pocs molls autèntics que li resten a Ciutat.

Res indesitjable. Jo em ficaria -per a quedar-m’hi- en moltes de les seves històries, perquè cada fotocollage és una narració. En blanc i negre, com la porxada de la llonja amb el rètol Las Vegas a color; com la dama despistada perseguint una papallona en blaus. Si a aquestes peces el color juga un paper molt efectista, en altres el color brilla en plenitud, la dels objectes i bèsties afegides a escenografies urbanes triades amb intenció clarament narrativa. Palma, Mallorca tota com el lloc triat per les cites i propostes. En altres el color tamisa la llum fins semblar un sèpia homogeni. De la mar que ens aïlla en l’home sense cap fins les figures que sorgeixen de la mateixa mar per afegir-se a l’imaginari de la ciutat. O la mar que cerca el bus captiu al carrer anegat. O els racons d’arquitectures com el pati amb arcada en que ens rep la japonesa amb ombrel·la on guarir-nos.

No veig distopia on Yolanda Trigo situa les seves narracions urbanes. Jugant a mesclar elements fotogràfics extrets d’internet per a situar’ls sobre imatges emmagatzemades a instagram. Es una proposta de personalització de la fotografia a les xarxes; com la insinuació d’allò més personal pot tenir origen en la suposada impersonalització d’internet. Insinuació, dic, perquè Yolanda Trigo, amb tot i situar les imatges agrupades a pàgines a manera d’un còmic amb les seves llegendes, el que fa és proposar històries de lectura de l’urbanitat i els seus paisatges, els arquitectònics però també els del carrer, com els marins o els més camperols.

Distopía urbana, exposició de fotocollages de Yolanda Trigo

Galería Horts1, calle Horts 1, Palma

Del 2/2 al 28/2 de 2018

Miró de tornada

Ha arribat el moment de dir adéu al Miró que ha ocupat aquests darrers mesos, com de tornada, de nou, ca seva. Un parell ‑mallorquí‑ de visites, bé s’ho mereixia. La tria, la col·locació, la ubicació fins i tot. El darrer dia no vaig voler deixar d’estar-m’hi sense tornar-hi; no sé ben bé si aquesta exposició era de veure en silenci, contemplativa com he fet altres vegades, o tal volta parlant-ne, del que veiem, com he fet aquesta.

Contemplació, meditació, aquesta exposició n’ha aconseguit molta. Se’n ha fet fins i tot meditació a la sala, junt al tríptic de blaus, perdent la por al museu com a lloc sagrat. Museu com a lloc de vida.

Pintures I, II i III, 1973

Els blaus en forma de tríptic, les impactants Pintura I, II i III (totes tres de 1973) en que el blau, la mar tal volta, qui sap si el cel, el color dels somnis... recrea tres resultats per a mi d’allò més diferents a partir de -quasi- el mateixos elements. A tríptics ens té acostumats Miró tal volta perquè el tres es important en la seva producció, tal volta perquè trobà moltes maneres de dir coses semblants, tal volta perquè ens permet esser envoltats per una mateixa sensació pictòrica. En aquesta exposició, també Oiseau dans l’espace I, II i III de 1965 en què l’ocell es desplaça en l’espai. I una sala avançada, Femme devant le soleil I, Femme devant la lune II i Femne devant l’étoile-filante III de 1974 que Català-Roca retratà en procés d’execució a Son Boter el 1973 i que mostra el treball sobredimensionat del mestre amb què el món de la dona en negre balla al voltant del sol, de l’estrella o de la lluna.

Més grans encara, les teles bessones sense títol (FPJM-53 i FPJM-54, dels anys 1974 i 1973 o anterior respectivament) que han ocupat l’Espai Cúbic han guanyat amb el lloc, de dimensions tan proporcionals, i amb la llegenda: una mostra de com una bona explicació millora el gaudi; de molt.

Teles amb forat

Per últim, d’aquesta exposició que mostrà també el millor orientalisme mínim i expressiu en alguns papers, o el joc dialogant de Miró amb altres aportacions com la pompier del Ballet romàntique de 1974, recordaré especialment les teles amb forat, una sèrie que hagués semblat agermanada unificant els marcs que constaten els diferents propietaris que les gaudeixen. Un impacte trobar juntes el forat blanc, el vermell, el blau i groc o el negre (totes del 1973), la mà agosarada d’un Joan Miró atrevit i alhora introspectiu que jugava amb les formes, els colors, les textures, fins a no deixar mai de sorprendre.

Miró Mallorca Fundació

Què és cultura: Enteniment

Article publicat a Bellver: Cuaderno cultural de Diario de Mallorca,

jueves 18 de enero de 2018

De què volem parlar quan parlem de cultura? Tal volta és del fet cultural, de la Cultura, de les cultures, de la identitat cultural?

Sempre és bo començar per la definició de conceptes. El diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola després de cultiu, que també ens pot resultar útil como a concepte, defineix cultura com conjunt de coneixements que permet a algú desenrotllar el seu judici crític, però també com aquell conjunt de modes de vida i costums, coneixements i grau de desenvolupament artístic, científic, industrial relatiu a una època, grup social, etc., diu; aquesta és la que en diríem el fet cultural.

El diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, curiosament, dedica les seves dues primeres accepcions al cultiu, tan en quan a conreu de la terra com dels coneixements i les facultats de l’home; però afegeix una tercera: es refereix al “conjunt de coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit d'estudi i de lectures, de viatges, d'experiència, etc.” Aquesta és la que diríem Cultura.

En podríem fer un compendi anomenant “persona cultivada” aquella persona llegida, informada, plena d’experiències i reflexions (i viatjada, si més no). Alerta no caure en el concepte d’alta cultura, que és el que ens passa pel cap massa aviat. Persona culta és aquella que assoleix amb igual interès i fonamentalment amb obertura de ment el gran ventall de fets culturals, entenent-ho com a formes de vida. Tradició, costums, llengua o religió han d’anar necessàriament al mateix paquet? Aquí sorgeix un problema: el de la [mal] dita identitat cultural i la seva aproximació.

Cultura és tot allò que permet a la persona tenir enteniment. Crec que per alguns cultura és acceptar només allò que pensen que els defineix de qualque manera com a grup, amb allò en què es senten identificats. Fent servir les paraules del filòsof Javier Gomá a qui m’agrada seguir: “el cor és comunitari, la intel·ligència és cosmopolita”. Vivim a un món en que etnogràficament ens resultaria molt difícil encerclar als nadius pertanyents de forma clara a un  únic fet cultural. Som molts, en canvi, aquells que gaudim -per a mi és el que és, un gaudi- d’haver nascut i viscut en mig del que es podrien dir diversos fets culturals. Som també molts els que pensem que el món en aquest procés de globalització ens aporta més en quan a l’aprenentatge cultural que no ens resta.

Repetesc: desenvolupar el judici crític. És el que em sembla més important. Cultura com a mode de vida, cultura com a aprenentatge intel·lectual, però per damunt de tot, cultura com a eina per al raonament. Punt de partida del tarannà reflexiu. Benvinguda, cultura.