Miró de tornada

Ha arribat el moment de dir adéu al Miró que ha ocupat aquests darrers mesos, com de tornada, de nou, ca seva. Un parell ‑mallorquí‑ de visites, bé s’ho mereixia. La tria, la col·locació, la ubicació fins i tot. El darrer dia no vaig voler deixar d’estar-m’hi sense tornar-hi; no sé ben bé si aquesta exposició era de veure en silenci, contemplativa com he fet altres vegades, o tal volta parlant-ne, del que veiem, com he fet aquesta.

Contemplació, meditació, aquesta exposició n’ha aconseguit molta. Se’n ha fet fins i tot meditació a la sala, junt al tríptic de blaus, perdent la por al museu com a lloc sagrat. Museu com a lloc de vida.

Pintures I, II i III, 1973

Els blaus en forma de tríptic, les impactants Pintura I, II i III (totes tres de 1973) en que el blau, la mar tal volta, qui sap si el cel, el color dels somnis... recrea tres resultats per a mi d’allò més diferents a partir de -quasi- el mateixos elements. A tríptics ens té acostumats Miró tal volta perquè el tres es important en la seva producció, tal volta perquè trobà moltes maneres de dir coses semblants, tal volta perquè ens permet esser envoltats per una mateixa sensació pictòrica. En aquesta exposició, també Oiseau dans l’espace I, II i III de 1965 en què l’ocell es desplaça en l’espai. I una sala avançada, Femme devant le soleil I, Femme devant la lune II i Femne devant l’étoile-filante III de 1974 que Català-Roca retratà en procés d’execució a Son Boter el 1973 i que mostra el treball sobredimensionat del mestre amb què el món de la dona en negre balla al voltant del sol, de l’estrella o de la lluna.

Més grans encara, les teles bessones sense títol (FPJM-53 i FPJM-54, dels anys 1974 i 1973 o anterior respectivament) que han ocupat l’Espai Cúbic han guanyat amb el lloc, de dimensions tan proporcionals, i amb la llegenda: una mostra de com una bona explicació millora el gaudi; de molt.

Teles amb forat

Per últim, d’aquesta exposició que mostrà també el millor orientalisme mínim i expressiu en alguns papers, o el joc dialogant de Miró amb altres aportacions com la pompier del Ballet romàntique de 1974, recordaré especialment les teles amb forat, una sèrie que hagués semblat agermanada unificant els marcs que constaten els diferents propietaris que les gaudeixen. Un impacte trobar juntes el forat blanc, el vermell, el blau i groc o el negre (totes del 1973), la mà agosarada d’un Joan Miró atrevit i alhora introspectiu que jugava amb les formes, els colors, les textures, fins a no deixar mai de sorprendre.

Miró Mallorca Fundació