Amor,
no estàs fatigat. Memòries /
Gabriel
Janer Manila
Barcelona: Proa, 2019, 509
pàgs.
La primera part de les memòries de Gabriel Janer Manila
varen esser mereixedores del premi de la Crítica Serra d’Or 2016 a més de
finalistes del Amat-Piniella. No debades fou un gran plaer recórrer amb ell
l’evolució cultural d’aquesta illa acompanyant el seu creixement personal i
l’esclat de tantes coses, tantes que, com diu ell, “sacsejaren la vida de molts
joves impacients, contestataris” (vol.1 p.388), tantes com tota la neu -malgrat
la poca que es veu arreu a Mallorca- caigueren sobre aquell emblemàtic Yesterday dels Beatles amb tota la seva
càrrega identificativa d’una gran transformació.
No fa gaire temps del ressò que produí aquell primer
llibre i Janer Manila ha enllestit una segona part que, amb el títol Amor, no estàs fatigat, ens situa en el
moment de la seva efervescència creativa i vital. Del naixement de la primera
filla Maria de la Pau a la seva l’eclosió com a figura literària del mapa tan
personal que ens proposa l’autor transita aquesta segona part de les memòries.
Res que dir a que sigui personal, ho és, i molt, perquè no debades és
l’escriptura d’una remembrança particular: no com foren les coses sinó com les
va viure l’escriptor i professor Gabriel Janer Manila: aquells dos grans amors
que malgrat omplir una “motxilla atapeïda d’experiència i estudi”, no l’han
fatigat: “les dues coses que, encara avui, m’agraden més: d’una banda, imaginar
ficcions i contar-les; de l’altra, entrar en una aula de classe i estimular el
desig d’aprendre als meus alumnes” (v2 p478).
Aquest és el viatge que ens proposa Gabriel Janer Manila.
Cóm el món d’aquesta illa es capgira en aquells anys que van del final dels
seixanta fins la caiguda del mur berlinès, el 1989, i cóm viu tot allò la
llengua, l’ensenyament i la literatura. De la indecència d’un règim que no
decau -encara-, que no permet viure ni amb ètica ni estètica (paraules de
Valverde a Aranguren quan els grans professors universitaris son expulsats de
les seves càtedres, p14), que a l’illa suposa els inicis de l’Obra Cultural
Balear amb l’esperit del “recobrament de la personalitat d’un poble per mitjà
del renaixement de les lletres” (p12), du a Janer Manila a explicar la voluntat
de “commoure el cor intel·ligent d’un lector” escrivint en català.
La por, la manca de temps per a tot o per a tantes coses,
la dedicació a la feina, l’aprenentatge, l’escriptura, la família, però també
el món cultural, literari i reivindicatiu que l’envolta és el que compta Janer
Manila. Del teatre que l’encisa fins les seves primeres novel·les i guardons,
és tot una cruïlla de lluites i revolucions, “temps vitalista, contradictori,
d’opressió” (p37), en que “porta pressa -dirà d’ell Josep Maria Llompart- de
dir tot allò que li remou la consciència” (p67), es conjuga un espai literari ple
de relacions i amistats i literatura i vida però també d’aquell tarannà
memorialista que es fa servir no tant per ignorar a qui no agrada com per a
fer-ho saber, amb certa acritud en moments.
Explica Janer Manila cóm explora la tradició literària
-desconeguda per proscrita- a la manera en què Roland Barthes articulava Proust
amb els haikus, allò minúscul que comprèn el que és immens (p82) a la cerca de
la construcció del seu propi registre literari; així viurem l’evolució creativa
i editorial d’una illa que semblava tenir-ho tot per fer. On, també, malparlar
d’ell com escriptor “fou una moda” (p174) -arribarà a dir- cosa que en aquestes
memòries no decau en referir-se als qui no són de la seva corda, exhibint
d’ells el seu tarannà més extravagant o alhora provocatiu.
La història l’escriuen els fets però també els silencis.
I aquestes memòries volen remarcar els buits que el memorialista deixa ocupats
per creguts simpàtics, o acumuladors de dades sense imaginació, o fins i tot
males persones, com també menciona l’adulació a la universitat nova o
l’extremada ambició dels mediocres.
És l’època d’aquest volum molt interessant històricament.
Arriba el franquisme al seu final, pren forma el procés de transició, s’inicia
la renovació de les lleis educatives, fins i tot es vota un govern municipal
socialista, el català mira d’implantar-se a les escoles, el món editorial
s’enforteix, el dels premis literaris em sembla a mi que no canvia gaire d’allò
que era a allò que és ara mateix, la censura i els segrests de llibres i
revistes formen part de la vida cultural mentre la literatura pot provocar
processos judicials (sempre amb el món de la denúncia rere ells). I tot ho relata
Janer Manila gràcies a una memòria prodigiosa i a la transcripció d’un dietari
que l’acompanya, juntament amb el seu arxiu de cartes i escrits i alguna
publicació prèvia que intercala.
De la mà de Sebastià Alzamora teníem ja una biografia
literària (L’escriptura del foc) de
Gabriel Janer Manila en què, provinent de la veu del biògraf, s’analitza més
l’estil literari i l’escriptura; a aquestes memòries, el caire personal vol
emparar com, des de la ficció, és possible defensar la llibertat (p200), perquè
aquesta és la inquietud vital que Janer Manila vol reflectir. Cultura vol dir,
per a ell, activisme cultural. Literatura com combat, però també com amor, “que
estimula el plaer de viure” (p509) malgrat fer-nos creure que pensa que no
compensa, l’esforç.
***
 |
| Publicat dijous 25 d'abril de 2019 a Bellver, suplement cultural de Diario de Mallorca. |
***
