Llenguatges sonors

 

 «Llenguatges sonors des dels anys seixanta fins a l’actualitat» donava nom a les jornades d’estudis històrics locals d’enguany, que l’Institut d’Estudis Baleàrics ha organitzat a l’Arxiu del Regne, tornant a Palma després d’uns anys amb seu a les altres illes. Els nous llenguatges musicals de les Illes volia dir per als organitzadors l’evolució d’allò popular, fent servir la terminologia anglosaxona ‑popular music-, de manera que les ponències presentades encaixaren en aquest compartiment, si bé no ho feren totes les comunicacions, perquè jo sóc la primera (però també sé que no sóc l’única) que no comparteixo aquesta classificació estanca d’allò popular front allò clàssic, ni que parlar del món de la dita música urbana signifiqui referir-se a «subcultures, marginalitat i underground».

Malgrat precisament aquesta ponència que Tomeu Canyelles dedicà al Marc sonor per a una cultura no oficial fou una de les més clares, amb un repàs a l’escena musical molt seriós, excel·lentment regulat en el temps del discurs i molt amè. Aquesta ponència es complementava amb Els contextos de la música que analitzà Francesc Vicens; no debades ambdós estan acostumats a treballar plegats i en conjunció, com també demostraren en la coordinació d’aquestes jornades.

Si bé és cert que és difícil explicar el fet històric i evolutiu del videoclip en tan poc temps, també ho és que ens quedarem amb ganes de copsar-ho més enllà de rebre una sèrie de noms de gent que hi treballa. En quan a les comunicacions, com no podia esser d’altra manera, tenguérem una barreja que apuntà temes que tal volta ens agradaria veure desenvolupats i encertades aproximacions al fet identitari illenc, des de l’ús de la música a les neofestes segons l’antropòleg Marcel Pich fins a l’experiència que pren forma en el disc Ferments d’en Miquel Brunet.

Tornant a les ponències, el punt d’investigació intrèpid l’aportà Bàrbara Duran amb la seva visió Dona, música i cos, en que recorregué la transformació del paper femení en la performativitat del ball, en una visió sempre engrescadora. Del ball i el sentiment de tradició en tornà parlar Eugènia Gallego; ambdues ens deixaren palesa la necessitat d’estudi del concepte de tradició i la importància dels nous canals d’interrelació que aporten les xarxes socials i la internet.

Música, festa i identitat d’Antoni Vives fou la ponència que arrodonia aquestes jornades, amb una proposta prou agosarada sobre la deconstrucció de l’alteritat mallorquina que dona sentit i explica l’estructura de la festa de la Mucada de Sineu; per a mi, el treball més innovador dels presentats i amb uns fonaments teòrics prou ferms.

Llàstima que l’apartat filològic que confiàvem gaudir entorn als paral·lelismes i confluències entre música i poetes illencs es quedés en la presentació d’una web institucional que poc i de lluny explicava, fora d’uns minsos exemples.

Només ens queda, doncs, que tot això prengui materialitat en format llibre; feina embastada, sia dit.

***

Publicat a Bellver, suplement cultural de Diario de Mallorca, dijous 28 de novembre de 2019

 

Música modal per a piano, Josep Prohens

 

Ficció / música de Josep Prohens

Andreu Riera, piano

CD. Santa Eugènia: CASMÚSIC, CD

 

Aconseguir que la música que s’escriu ara mateix soni en concert és una fita digna d’elogi, com ho és que es converteixi en l’objecte físic que és un disc. A les mans tenc el CD Ficció que recull un bon grapat de l’obra composta per a piano pel felanitxer Josep Prohens. Les mans d’Andreu Riera donen forma a una lectura que, sé que treballada i contrastada amb el compositor, sembla molt personal. I que resulta, sobre tot, molt interessant d’escoltar.

El disc té una estructura seductora, que parteix amb la peça que dona títol, Ficció, pertanyent al treball de composició realitzat els darrers anys. Després d’aquesta presenta deu peces majoritàriament compostes al llarg dels anys noranta, per cloure el disc amb dos darrers treballs molt recents, Petita fantasia i Semblances, datats el 2018 i enguany mateix. Tot això dona idea clara de la continuïtat estètica de l’autor i fa parar esment a una personalitat molt definida.

És la de Josep Prohens una música que mostra un recorregut per maneres de fer al llarg del segle XX en la que destaca l’expressió sonora del color, com apunta el compositor. Té raó en proposar que és una nova visió del impressionisme en música: aquell impressionisme del segle XXI.  És una música plena de color, que només amb un piano, recorr totes les possibilitats tímbriques i melòdiques de l’instrument, desplegant-se per tot el teclat fins a extreure’n les seves possibilitats.

La composició per a piano de Josep Prohens juga amb el timbre, l’harmonia però també amb la melodia, semblant tonal, malgrat ell mateix ho desmenteixi: no ho és, tonal, diu ell: és modal. Cada peça té un treball seriós per a desenvolupar-la a partir d’un mode: treballa especialment el mode segons Messiaen, però també els modes japonesos, i fins i tot els grecs; es a dir, treballa la peça a partir d’un material sonor preestablert i les seves combinacions. Per allò aconsegueix crear a cada una el seu ambient a manera d’impressió.

Aquest disc sorgeix de l’iniciativa de la Fundació ACA per a què Prohens presentés a la seva seu l’obra pianística, gravada -per sort- en part, abans d’aquesta nova resolta pel pianista Andreu Riera en una versió molt digna que ara viatja fins a Nova York per a sonar en una audició comentada per l’autor, gràcies a la Fondation for Iberian Music. Després, serà la Real Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià a Palma on es farà la presentació. I finalment, tendrem l’opció de conservar i gaudir una gravació produïda per Eugènia Gallego feta en condicions molt dignes als estudis de Cas Músic a Santa Eugènia.

Perquè és un luxe poder fer arxiu, poder fer història de la música, amb la composició dels autors d’aquí. Especialment quan tenen tant d’interès. Per a quan la gravació de l’obra orquestral de Prohens a què s’ha dedicat en els anys en què no hi ha obra pianística?

***

 

Publicat a Bellver, suplement cultural de Diario de Mallorca, el dijous 14 de novembre de 2019

 

Fascinació pel llibre minúscul

 

Si cerco llibre minúscul a internet em surten poques troballes, al contrari del que m’esperava: la primera que m’interessa es refereix a llibres minúsculs més bé com a invents poètics o de difícil comercialització i distribució, especialment provinents d’editorials independents.

Minúscula -de fet- dona nom a una editorial que ens acarona amb els seus llibres vaig l’aixopluc de la cita del francès Pierre Bergounioux “No conozco libro, cuando ha importado, que no haya hecho temblar el suelo de la existencia.” Perquè d’això es tracta, d’aquells llibrets que tenen un especial atractiu, que ens poden cabre sencers dins la mà, però que acaben sorprenent per qualque raó. Centelles es la col·lecció en català de l’editorial mallorquina José J. De Olañeta que amb una dotzena novella de títols s’ha agermanat amb el centenar llarg que duu Centellas; germans alhora d’una altra col·lecció dita Petits llibres de la saviesa.

Tot plegat em duen al record els dits Crisolines que l’editorial Aguilar enquadernava en pell, temps enllà, amb lletres dorades gravades i repujades. Era -i és- com tenir tot un món a les mans. Perquè les raons per la seva estima són diverses: la mida que el fa assolidor i alhora entranyable, el preu que s’assembla més al d’un caprici que al d’un llibre i, crec que com a més important, l’univers que et posa a l’abast: un món sencer. En fer-me prop un llibre minúscul no em queda cap dubte de la seva -de la meva- disponibilitat. Em faig amb un text -un món- que sé que assoliré tot d’una; no anirà al caramull de llibres que arreplego fora tenir temps a llegir.

No hi ha més que fer una ullada al catàleg de Centelles/Centellas: totes són propostes engrescadores. Petits plaers que ens permeten copsar un tros de l’orbe. Encara no he trobat un que no em fes llegiguera: grans autors en textos breus que ens permeten un apropament a la seva escriptura, a la seva saviesa.

Damunt la taula s’han ajuntat ara mateix tres, a més amb certa relació amb l’illa: El bosque de Fontainebleau es aplec de dues cartes de George Sand amb una introducció magnífica de Jordi Quingles. Reivindicació de ecologia, patrimoni i estètica en la persona de la novel·lista que, fent venir a l’illa al músic Chopin i escrivint sobre la seva estància va iniciar un moviment de fama turística; ella seria ara de les primeres que es qüestionarien la subsistència turística de l’illa. Lliure entre llibres és una delícia de Rosa Planas il·lustrada per Rafael Canyellas en que reivindica el llibre com objecte, com a viatge interior i molt més. Per últim, dos petits assajos de la lúcida escriptora americana Edith Wharton que copsà el canvi social de principis del XX, amb uns consells motivadors sobre Cómo contar un relato: l’interès humà, l’enteniment de les condicions socials i la necessària originalitat consistent en oferir una visió nova de les coses.

***

Publicat a Bellver, suplement cultural de Diario de Mallorca, dijous 31 d'octubre de 2019

 

Què millor què la Simfonia dels Mil per celebrar un mil·lenar

 

Simfonia núm. 8 en mi bemoll major, anomenada “dels Mil”

Gustav Mahler

El mateix dia de l’estrena de la Simfonia número 8 de Gustav Mahler (el 12 de setembre de 1910) va esser batiada com Simfonia dels Mil, nom que manté per  doble raó: els efectius musicals que s’han d’ajuntar per fer-la sonar damunt un escenari, sense cap exageració, arriben i superen a vegades els mil components: vuit cantants solistes, un cor de nins i dos cors mixtes amb una formació instrumental que no s’aconsegueix si no es repleguen dues orquestres: sis flautes, quatre oboès, sis clarinets, tres fagots, vuit trompes, quatre trompetes, una tuba, dos jocs de timbals, percussió, glokenspiel, harmònium, celesta, piano, orgue, arpes (fins a quatre), mandolina i una secció de corda en consonància, a més d’altres quatre trompetes i tres trombons que sonen des de fora l’escenari.

L’altre motiu per a que sigui dita dels Mil respon al text. Aquesta magna peça, híbrid entre simfonia i oratori, no és menys que la culminació de la composició de Mahler, en què la veu es tractada com un instrument més de l’orquestra. La simfonia s’articula en dues parts en què s’enfronten dos textos que Mahler sap fer absolutament complementaris. L’himne en llatí Veni Creator Spiritus atribuït al monjo benedictí Habranus Maurus i datat l’any 856 en què s’exalta l’esperit creador ocupa la primera part a manera de forma sonata. La segona, que vendria a desenvolupar els altres tres moviments simfònics ‑andante, scherzo i finale‑, ho fa sobre el text en alemany de l’escena final de la segona part del Faustus de Goethe, que el que fa es celebrar l’eros creador. Escrit aquest altre el 1832, un milenar d’anys separen els textos que donen forma musical a l’afirmació de la vida que escriu Mahler com a expressió de la potència creadora.

Es realment difícil assistir en directe a una posta en escena d’aquesta simfonia, com ho és que un projecte cultural arribi al seu milenar. Nosaltres podem celebrar la festa del Bellver; la festa mahleriana, per ara, es quedarà a un calaix, raonablement, malgrat l’aposta que l’actual director de la Simfònica, Pablo Mielgo, està duent a terme: l’execució de totes les simfonies de Mahler, amb l’excepció de l’Octava, la Simfonia dels Mil. Queda poc per concloure la gesta.

***

Publicat a Bellver, suplement cultural del Diario de Mallorca, dijous 24 d'octubre de 2019