Joan Valent
CD. Deutsche Grammophon, 2019.
Poetic Logbook titula Joan Valent el seu quadern de bitàcola o de creació. Poètic perquè és un recorregut per l’amor i la mort a la seva vida i tal volta a la seva illa de Mallorca; i musical, és clar, perquè és aquest el seu llenguatge. El disc ofereix una suite instrumental assaonada de poemes musicats.
Es una proposta agosarada que parteix d’una xacona per a violí sol i segueix, a la manera d’una suite de danses barroca, amb quatre variacions, tres d’elles per a ensemble de corda amb cello i violí solistes, a més d’una darrera per a piano sol. De manera que un disc instrumental i vocal es permet el luxe de començar amb un solo de violí i cloure amb un altre de piano.
Espectaculars Smerald Spahiu a la peça per violí i Ivan Martín a la de piano, com sensacional és, en conjunt, la contribució d’un ensemble instrumental format per músics tots provinents de l’Orquestra Simfònica de Balears. Al piano i al maneig de l’electrònica s’afegeix el director i autor Joan Valent, tot aconseguint una proposta molt suggerent.
La veu la posa la soprano mallorquina Maia Planas, i la seva aportació s’ajusta de meravella als requeriments. Perquè si bé per a mi aquest disc pot tenir una lectura purament instrumental, també en pot tenir una altra alterna, només amb les cançons damunt poemes musicats per Valent. O, és clar, una tercera i principal que es la que el suport disc proposa: l’alternança dels poemes cantats entre les peces instrumentals. O com diu Valent, una suite simfònica amb poemes.
Segons la idea del compositor, aquest és un primer disc d’una sèrie de tres amb què la suite instrumental es farà gran: xacona, courante i ves a saber què es conjugaran, com ja ho fa en petita escala aquest disc, amb les variacions sobre el tema inicial i els poemes, que plantegen una gran força no només musical sinó també poèticament expressiva.
Joan Valent és un músic d’èxit que ha retornat a Mallorca. Aquest disc realment personal sorgeix d’una aturada establerta per decisió pròpia. Des de Kaiassa en 2011 no havia publicat un disc d’expressió musical pròpia perquè la vida se li escola entre els dits escrivint per altres, no debades s’ha guanyat un prestigi com compositor de bandes sonores i com arranjador per altres músics.
Aquest disc és expressió d’una veu pròpia, en forma de passa endavant en què es permet plasmar sentiments tan propers com l’amor i la mort. L’arrelament a la terra pròpia en una reescriptura de l’obra del poeta menorquí Ponç Pons, i Cesare Pavese, i Pedro Salinas, i Robert Graves. I, a més el cant d’estima al pare mort en la lletra de Dylan Thomas. Però si aquesta peça és impressionant, la musicalització del seu propi poema De sentir que en una primera versió va fer sonar anys enrere Maria del Mar Bonet arriba, en aquesta interpretació en la que Maia Planas és la única veu, a cloure una gravació molt rodona.
Un plaer afegit seria escoltar-ho en directe, en forma de concert. Ja sé que tenir a les mans una excel·lent gravació convertida en disc per la gran casa discogràfica Deutsche Grammophon és tota una fita. Tal volta per això, per saber-ho, sempre demanem més.
***
No hay comentarios:
Publicar un comentario