Portada

Portada

lunes, 7 de mayo de 2018

«Ella» seguimos siendo todas

“Ella” en Es Centre, Selva, 5 de mayo de 2018
Fotografía de Fiona Mettini
 Cuando algo me toca hasta doler mi recurso es la estilográfica. Podría hablar de mis pequeñas joyas que corren como el galgo sobre un buen papel. Podría hablar también de esas otras pequeñas joyas que son mis dedos amaestrados corriendo igualmente diestros sobre un teclado. Aunque de lo que quiero hablar es de lo que duele.

Duele cuando te toca la fibra interior sensible, esa que llamamos emoción y es vida, o inteligencia; no, inteligencia es la de quien sabe tirar el dardo que muestra, que destaca, que hace ver eso que duele. La verdad, el mundo, la lucidez. Uf lo que duele cuando nos la muestran en crudo y sin velos. Hoy y hace cuatrocientos años; hace cuatrocientos años y hoy.

¡Qué actual es el mensaje de Sor Juana Inés de la Cruz! Ella lo puso sobre el papel y ahora la compañía de Teatro La Lavandería lo exhibe sobre las tablas. Adaptación dramática la que ha hecho Marisol Ramírez de la escritura viva, vivaz, enérgica y actual de una figura que por estos lares nos empeñamos en desconocer. Otra cosa es el reconocimiento que tiene allende el charco. Su México natal sí ha sabido valorarla. Me sorprende que en este mundo de globalización en que compartimos tanto, la cultura real, la que aporta puntos de vista, esa parece que la ignoremos, como si no fuera importante difundirla. Mundo globalizado en el que cada vez sabemos más de menos cosas y más fútiles. Pero en el que no reflexionamos ni queremos saber nada de quienes sí lo hacen.

De Sor Juana Inés de la Cruz se podrían decir muchas cosas, pero para eso están sus libros e incluso la wikipedia, y el google todo que inunda cualquier pantalla sólo con clicar su nombre. O el montaje teatral que Marisol Ramírez en la adaptación dramática, Assun Planas en la dirección escénica y Toni Socias en la escenografía concisa y sabia ofrecen en un lento gotear de funciones aquí y allá, sin la fuerza de una gira pero con el ímpetu de su desvelo.

«Ella» se estrenó en Palma; sonó en México, en menos funciones y lugares de los previstos por mor del último terremoto que les tiró abajo el escenario; sobrevoló Cataluña y prepara su desembarco en tierras castellanas y portuguesas antes de regresar a Palma, donde ‑por fin- tiene previstas dos actuaciones el próximo otoño. En la isla, tras el estreno que dejó sin localidad a muchos interesados, el sábado 5 de mayo el auditorio de Es Centre de Selva les acogía: al Teatro La Lavandería, a Sor Juana Inés de la Cruz y sus fantasmas y realidades, tan actuales, y al público que llenamos la sala intuyendo que lo merecía, como así fue.

Que le duela a uno es muy bueno. Que le sorprenda, que le maraville, que le ponga ante los ojos la actualidad de la escritura de Sor Juana Inés de la Cruz, quien firmaba el texto del que parte la obra el 1 de marzo de 1691, apenas cuatro siglos atrás: la carta en Respuesta a Sor Filotea de la Cruz, inédito travestismo del obispo mexicano de Puebla que pretende bajo este pseudónimo ponerse al nivel de la mujer a la que reprende por todo aquello que casi aún ahora no puede hacer mujer: pensar, reflexionar, estudiar, escribir, decir, decidir, decir no, hacer, denunciar. El mundo de la fe fue el único reducto para no tener -al menos- que someterse a las obligaciones de la vida de familia y poder desarrollar la formación del espíritu y el estudio, cosa que también pretenden evitarle enviándola a la cocina, donde sin embargo -dice- se puede “filosofar y aderezar la cena”, que añade: “Si Aristóteles hubiera guisado, mucho más hubiera escrito”.*

Reivindica en toda su actualidad el pensamiento, la necedad del hombre, el desvelo ante cualquier denuncia que ahora se diría feminista, y ah, el silencio, que “pero como éste es cosa negativa, aunque explica mucho con el énfasis de no explicar, es necesario ponerle algún breve rótulo para que se entienda lo que se pretende que el silencio diga; y si no, dirá nada el silencio, porque ése es su propio oficio: decir nada”. Silencio que “no dice lo que vio, pero dice que no lo puede decir; de manera que aquellas cosas que no se pueden decir, es menester decir siquiera que no se pueden decir, para que se entienda que el callar no es no haber qué decir, sino no caber en las voces lo mucho que hay que decir.”

Sor Juana Inés de la Cruz calla y dice, dice y calla y denuncia y reflexiona y casi cuatrocientos años después las mujeres podríamos todas clamar su Respuesta a Sor Filotea en tantas ocasiones y situaciones que demuestran su cruda actualidad, o la tristeza de que ni siquiera con la lucha de tantas mujeres que Ramírez reivindica hayamos conseguido todavía un símil de igualdad o de respeto.

Sola sobre el escenario, Marisol Ramírez cuenta con una escenografía somera pero precisa que la acompaña todo el rato y la mantiene en activo mientras dice y muestra la actualidad de la reflexión de Sor Juana Inés de la Cruz junto al audiovisual con el que dialoga y permite las idas y venidas del siglo XVII en México a la actualidad más rabiosa en la España del XXI en que todavía ahora las mujeres necesitamos reconocimiento y asunción de nuestro propio cuerpo y poder.

*Citas de Respuesta a Sor Filotea en Wikisource



domingo, 6 de mayo de 2018

El dret a la ciutat com a reivindicació



Seminari «El dret a la ciutat: subjectes i conflictes en la societat actual»
 Grup de recerca en Filosofia Pràctica PRAXIS en el marc del projecte de recerca «Esfera pública y sujetos emergentes». Joaquin Valdivielso (coord.)

UIB Universitat de les Illes Balears

Can Balaguer, 23 de març de 2018


Can Balaguer semblava un lloc prou adient per celebrar el seminari dit El dret a la ciutat: subjectes i conflictes en la societat actual que organitzà el grup de recerca universitària en Filosofia Pràctica PRAXIS en el marc del projecte de recerca «Esfera pública y sujetos emergentes» de la Universitat de les Illes Balears.  Joaquin Valdivielso fou el coordinador d’aquesta jornada celebrada el passat 23 de març i a la que assistirem persones de diversos entorns disciplinaris totes amb interès pels estudis urbans.

Una intensa jornada començava  amb la precisa intervenció del president del recent estrenat Institut d’Antropologia de les Illes, Alejandro Miquel, que ens va fer un tast de dues lectures prou importants per a ubicar l’estat de la qüestió o tal volta el punt de partida; perquè el seminari tendria un punt reivindicatiu; però no avancem gaire la jornada. L’urbanisme com a mode de vida del sociòleg de l’escola de Chicago Louis Wirth, del que el títol és clar respecte al seu contingut, i El dret a la ciutat del també sociòleg francès Henri Lefebrve del que aquest seminari volia esser un homenatge als cinquanta anys de la seva publicació, que es celebra de la millor manera possible, amb la seva re-edició.

Reivindicant el dret a la ciutat com a únic horitzó possible, amb un nou urbanisme que permeti gaudir la ciutat, habitar la ciutat, apropiar-se de la ciutat fins a fer-la nostra, partia una jornada que dedicà el primer bloc a la representació narrada de la ciutat: ja centrant-nos en els entorns de l’illa com espai anacrònic en què en Xavi Barceló en destacà els de l’exclusió social i proposant la mirada des de fora com a ciutat del desig per part d’Eduard Moyà.

El matí es tancà amb el bloc dedicat al límits de la ciutat. Les doctores en geografia per l’UIB ens presentaren respectivament una anàlisi de l’abast territorial de l’illa com a entorn metropolità na Margalida Mestre i un estudi exhaustiu sobre la realitat dels desnonaments com a procés de despossessió d’habitatges na Sònia Vives, tot donant visibilitat al fet real de gentrificació i turistització que es volia desvetllar i donar visibilitat amb aquest seminari. El capvespre s’inicià amb la intervenció de l’antropòleg Marc Morell qui partint de les tesis de David Harvey i Manuel Delgado ens va fer palès de manera prou clara el procés viscut pel barri anomenat actualment com de Canamunt, però abans com Sa Gerreria o si més no barri Xino; tot un procés històric i social de degradació, esbucat i nova construcció per una gentrificació que ara ja s’ha convertit en un nou procés de turistització. Anàlisi clara, concisa i visual que donava entrada al bloc final, en forma de debat moderat per Mulay Embareck en què participaren l’escriptor Jaume Munar per parlar de Ciutat i Joan Uribe del Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà per parlar de Barcelona, ambdues com a ciutats en moviment, tal volta no ara el més desitjable; el que feren fou denuncia clara de l’estat real de la qüestió, de quina és la resposta tant per part de les institucions com de la ciutadania i de quina és la influència real d’aquests processos en el funcionament d’ambdues ciutats, tot dins un moviment d’afectació molt més ampla.
Publicat a Bellver, suplement cultural de Diario de Mallorca,
dijous 19 d'abril de 2018

Novel·la negra amb mort mallorquí



El clan de sa Ràpita / Montserrat Espallargas
Premi Ferran Canyameres de Novel·la 2017
Barcelona: Pagès, 2018 


No sóc lectora habitual de novel·la negra, però sí de novel·la que parli del meu entorn proper, de les curolles dels que m’envolten i que a més tengui interès; d’això sí sóc lectora. Malgrat El clan de sa Ràpita no deixava dubtes vers la seva ubicació mallorquina, no aturava de demanar-me, en iniciar la lectura, per què li deien novel·la negra si semblava novel·la psicològica. Vaig acabar entenent-ho. És clar que comença amb un mort, el rector de la UIB -una ficció qualsevol com el mort valencià amb què dona inici En la orilla de Rafael Chirbes: crisi econòmica i moral per l’un, crisi moral i político-intel·lectual  per aquesta-, però a través de les veus de cinc dels sis personatges ens faran entendre què ha passat. Estirem una estona a capbussar-nos a la resolució del conflicte que -ara entenc que sí és novel·la negra- ens manté amb la intriga fins el final.

Montserrat Espallargas ha guanyat amb aquesta obra el darrer premi Ferran Canyameres de novel·la i la seva publicació s’inclou en la nova col·lecció Lo marraco negre que dins Pagès editors dirigeix el mallorquí Sebastià Bennàssar, sent la seva la segona aportació rere una primera signada per Manuel de Pedrolo. Espallargas, bona coneixedora del tarannà i les formes dels mallorquins fa en aquesta obra un homenatge a l’ús de les llengües no tan sols de la modalitat mallorquina si més no de la varietat dialectal de Campos. S’ha inventat una Mallorca que és completament real en l’exercici de paradoxes -com diu l’autora- que aquesta proposta reflexiva fa. Perquè la novel·la tracta d’homes que es creuen estar per damunt del bé i del mal. Què no us recorda la nostra societat?

Sis personatges, cinc veus en forma de monòleg ens duran a ajuntar les peces per a que tot encaixi. Una època, un tarannà, una societat on quatre homes (un no té veu, ja és mort) ens faran entendre fins on pot arribar un individu per aconseguir -primer- i preservar -després- el seu prestigi intel·lectual, el de tots ells encadenat a algun altre; i dues dones, ambdues intentant retrobar un ancoratge rere la pèrdua del timó, que aquesta pot esser una vida molt cruel i difícil; i Espallargas que aconsegueix donar ritme a un llibre concís, tot reflexió, en què l’acció és un record.
Publicat a Bellver, suplement de cultura de Diario de Mallorca,
dijous 22 de març de 2018
Fotografia de Jesús Jurado