Llàgrimes d’alleujament

Caliu sota les cendres / Dora Muñoz

Barcelona: Llibres del Delicte, 2018

Caliu sota les cendres mereix un lloc en el prestatge social de la literatura mallorquina ben a la vora de Sicília sense morts de l’admirat Guillem Frontera. Perquè Dora Muñoz fa un retrat versemblant de la nostra societat. Què bé que m’ho passava, al principi de la lectura, fins que vaig arribar al capítol en què Vica -un dels personatges corals d’aquesta obra, finalment tots entrellaçats i necessaris per compondre el puzzle- ens va descriure de la manera més planera i també molt real en què consistien allò dels “passejos eufemístics” (p.125) amb que els primers anys de la revolta franquista van fer desaparèixer tantes persones que simplement no pensaven com ells. I què bé que ho conta. Ah de la memòria històrica i la seva reivindicació.

Perquè aquesta és una novel·la que fa memòria històrica i reivindica la necessitat de restablir la pau a tantes famílies, però és també novel·la de la corrupció als negocis i a la policia, com ho és de la manca de respecte vers la dona. La seva lectura em feia pensar tot el temps en Crematorio i En la orilla del gran Rafael Chirbes. Un retrat de la nostra societat amb tots els seus mals malgrat també allò bo.

Tot això en una novel·la de gènere negre. Mort, investigació policial, culpable, dona protagonista -la subinspectora de nom Camil·la Vázquez en qui Muñoz fa homenatge als escriptors mestres-. És llesta, sàvia, culta, divertida, i gràcies a ella fruirem d’allò que també ens ofereix a mans plenes aquesta illa: gaudi cultural, de la música o l’art fins la gastronomia.

Quin moment reflexiu més interessant ens ofereix el concert en què a l’Auditòrium estant l’Orquestra Simfònica de Balears s’enfronta a la novena simfonia de Beethoven, “el compositor que no calma sinó que fa pensar i sentir” (p134). Savi l’entrellaçat de la música amb les cabòries de qui no pot desfer-se’n de la feina. Música i vida.

Dora Muñoz i Manel Santana a la presentación a la Llibreria Lluna de Palma

Muñoz ofereix una lectura molt àgil, captivadora, que va voltant pels personatges, les situacions i les seves actuacions actuals o passades per a que sigui l’espectador qui trobi la resolució del cas. Té el suficient joc literari -ja ho va demostrar a la seva primera novel·la publicada, també negra i també amb aquests gironins Llibres del Delicte -Massa mares per a un fill-, per deixar-nos amb un pam de nas. Una delícia el joc amb la mirada de la libèl·lula -i no puc dir més-.

En definitiva, pels amants de la novel·la negra, em sembla aconseguida. Pels amants de la psicològica, personatges prou bé definits i històries malauradament tan creïbles que impressionen. En quan a la memòria històrica, una magnífica manera de fer entendre l’actualitat de la seva reivindicació. Per a la història de Mallorca, una fita per entendre d’allò més el context on vivim.

L’únic dubte és si realment la nostra societat seria capaç d’omplir les xarxes socials de #hashtags i queixes que no fossin lloances per molt que l’autora ho justifiqui en què el mort és assassinat.

***

Publicat a Bellver, suplement de Diario de Mallorca, 29 de noviembre de 2018